.

.

A TENER EN CUENTA.....

ME REFERÍA A TODOS MIS EPITOMIZACIONES, QUE POR AHORA DEBEN SUMAR UNAS 100 PÁGINAS.
DE MOMENTO : VOY COLGANDO LOS QUE VOY CORRIGIENDO...SALUT Y GAIA-NECESITADA...pere-lluís

sábado, 30 de enero de 2016

ASAMBLEOLOGIA


ASSEMBLOLOGÍA.   (Versió 1.1)    Copyleft : Plaboixo.blogspot.com.es
Aquí presento aquest escrit, que en Lluís M. Xirinacs va compondre per motiu del fòrum de Barcelona l’any 2000
També hi afegeixo uns apunts sobre Diàleg intercultural, Democràcia deliberativa i Holocràcia.
Recordar, que la metàfora del Deconstruir implica : gairebé quirúrgic empelt o potser simbiòtic sapròfit.

DECÀLEG  DELS PRINCIPIS DEL “FÒRUM DE CONSENS”. (Lluís M. Xirinacs) BCN : 17.10.2000.
“Las persones, quan en desacord estan, de fragmentada manera la veritat veuen” (Gandhi)
“A menys que com una veritat única i completa es declari, un esquema, no es pot refutar” (Ram-Prasad)
"La meta és la unió, no la unanimitat" (Dit quàquer)

1.- Principi de cordialitat.
Posarem en comú allò que ens uneix, no en la unanimitat ans en la unió. Deixarem fora allò que ens divideix,
sense amagar-ho. No farem prevaler la nostra opinió alçant la veu. Respectarem sempre les persones en el to i la forma de les nostres intervencions. Per damunt i més enllà de les discrepàncies, oferim a l’altre, la nostra digna estimació com a ésser humà.
2.- Principi d’ètica.
No podem deixar fora les nostres conviccions arrelades. Però les podem canviar per nova convicció o poden ésser perfeccionades o complementades davant de l’exposició de les conviccions dels altres. Venim a crear una opinió comuna amb les renúncies que això pugui comportar.
La discrepància en el terreny dels valors obliga a aprofundir en els fonaments d’aquests valors.
3.- Principi de racionalitat.
No podem deixar fora el nostre esperit crític. Però el podem corregir o millorar davant les crítiques dels altres. Cal superar els prejudicis,
ni que siguin prejudicis cientistes, amb argumentacions rigoroses. Calen proves experimentals i argumentacions rigoroses. Tot allò que cau sota el domini de l’experiència cal que sigui comprovat empíricament. I tot allò que cau en el domini de la raó cal que sigui raonat correctament.
4.- Principi d’expressió.
Malgrat l’individualisme i la coacció permanent del discurs políticament correcte, parlarem amb llibertat i transparència i mirarem d’intervenir, tot i que ens costi, si som tímids, per tal d’aportar la nostra contribució al consens col·lectiu.

5.- Principi de brevetat.
El temps dels altres, tan com el nostre, és sagrat. Intervindrem de la forma més concisa i precisa possible. Ens cenyirem al tema. I quan aquest sigui molt ample, evitarem anar-nos per les branques. És de savi encertar a seleccionar els mínims temes més determinants, saber elevar-se a la categoria per damunt de l’anècdota.
6.- Principi de disciplina.
L’àrbitre del fòrum vetlla les regles del joc. El moderador, el seu feliç desenvolupament. La disciplina mínima, estricta i assenyada, referent al marc i als condicionaments d’una actuació, és la millor garantia de la llibertat d’aquesta mateixa actuació. La disciplina defèn la llibertat. Si ara el nostre cor no estigués bategant amb la precisió d’un rellotge, no podríem fer aquest fòrum.
7.- Principi de diàleg.
Sabem parlar. Cal, també, saber escoltar, amb ànim de comprendre allò que vol dir l’interlocutor, amb ànim d’aprendre allò que no sabem, d’endevinar allò que hi ha per sota de les paraules. No serem puntimirats en allò que s’ha dit. Retindrem la bona informació, assumint que les interpretacions són sempre imperfectes. El ver diàleg és de cor a cor, no de paraula a paraula.
8.- Principi d’integració.
Al llarg de les successives intervencions anirem integrant allò acceptat que ja s’ha dit abans. Fugirem de diàlegs de sords, de repeticions, d’oposicions sistemàtiques. En el ver diàleg, a més dels interlocutors amb llur personalitat pròpia, pot aparèixer i és d’esperar que aparegui, una nova i, potser, sorprenent personalitat col·lectiva que va més enllà de les voluntats dels participants i fins i tot que pot contradir-los. Allò que és bo per a mi pot no ser-ho per al conjunt i viceversa.
9.- Principi d’obertura.
És fàcil que a la recerca del consens ens sentim inclinats a amagar els problemes i els punts de vista discrepants. Sobre tot a l’inici del diàleg, intentarem obrir tot el ventall de punts de vista diferents i de qüestions inherents al tema de què es tracta, sense tancar les ferides en fals, sense por a la diversitat que es desplega davant nostre.
10.- Principi de tancament.
No obtenir cap mena de consens al final de la reunió pot ser revelador del fort esperit crític que regna entre els components. Però n’és també de llur manca de voluntat de sobrepassar l’interès particular en benefici de l’interès conjunt . En rigor no hi ha grup. No s’estima el grup. El consens és el grup, més enllà de la suma aritmètica de les opinions dels participants.
DECONSTRUCCIÓ : Una qüestió de protocol potser interesant, seria el “recitatiu” d’un possible epitomantra per abans de la reunió :
“1-
En la unió i no en la unanimitat, 2- en la discrepància que aprofundeix, 3- correctora de prejudicis, 4- no-tímidament m’expressaré, 5- sense anar-me’n per les branques, 6- obeint al moderador, defensor de mútua llibertat, 7- en ver diàleg de cor a cor i no de paraula a paraula. 8 integraré lo acceptat, tot esperant que aparegui la personalitat col·lectiva. 9- Sense haver amagat problemes ni disjuncions,
10- calibrarem si em sobrepassat l’interès particular en benefici (o equilibri) de l’interès comú”.
Finalment afegiria : “En la fermesa-flexibilitat : Assertivitat del afirmar-se sense ofendre i Empatia del comprendre sense perdre’s”.
EL REDAFONS DE L’ASSEMBLEA
Fent un radical exercici abstractiu, penso, que darrera de qualsevol debat, inherent pot estar,
la pugna que expressa el concepte de Carl Jung entre l’ànimus i l’ànima :
ÀNIMUS : lo masculí en l’inconscient col·lectiu d’una dona : Món del “logos”, patern i ideàtic. Que reconcilia i uneix.

ÀNIMA : lo femení en l’inconscient col·lectiu d’un home : Món de “l’eros”, matern i relacional. Que discerneix i discrimina.
EL DIÀLEG INTERCULTURAL
“En comptes de la disjunció-simplificació occidental-cèntrica : holocràtica distinció-conjunció” (Edgar Morin)
Diu Ram-Prasad : “La condició violent de la separació eliminada, (el no-ignorar-se) el jo i l’altre, a influenciar-se mútuament estan.
Tot i amb la pròpia reconciliant-la, comprengui, que l’afinitat, és donar sentit a la integritat de l’altre.
La simultània existència d’esquemes de vida, tant com l’absència d’universals més profunds…acabi acceptant...
L’altre és coetani, però no-assimilable, és diferent però no pas aliè… Per auto-conquerir-me, em val!
Cercar similitud o coincidència de valor o identitat, pot arribar a ser, un principi subtil d'homogeneïtzació, de superar a l'altre : violència.
Oh, Enteniment no-violent, les diferències dels mutus esquemes preservant!
Oh, Uni-diversalisme, de la dialèctica de l’homogeni-divers, estabilitzat!”
Un integrar, el dissens en el consens, a “l’últim acord”, així arribant :
El de “l’estar d’acord, en no estar d’acord, i tot i així, continuar parlant” : Volent establir un concepte debatològic més ampli,
i en un espectre de finalitats, entre més pràctiques o teòriques, l’autèntic pacte, seria la modulació del tempo assembleari.
Així, atorgar un valor menys pragmàtic o quasi terapèutic, implica relativitzar l’eficiència operativa del principi nº 10 d’en Xirinacs.
Tant com l’estratificació de mini-assemblees en un jeràrquic castell delegacional.
Es aquí, per més inoperant que sembli, on la Democràcia Profunda és conformada :

La de totes les veus presents escoltar, i no les dels més nombrosos o que més ardor posseeixin...

CUATRE CONTINGUTS BÀSICS : DELIBEROCRÀCIA, HOLOCRÀCIA, DECREIXAMENT MATERIAL I CREIXAMENT NOOSFÈRIC.
El primer, és el mètode de com construir els debats : Ètica comunicativa o democràcia deliberativa. També, tècniques de “Facilitació de grups”
El segon, seria la discussió del sistema polític, tan intern com extern : Holoarquia, la teoria holística o integral, aplicada a la política.
El tercer, (obviant naturalment la constant recerca de la justícia social), seria el Decreixament com a finalitat general del sistema polític en la consciencia del Canvi Climàtic. El quart es la transició cap a la era del coneixement com antídot final.

 DEMOCRÀCIA DELIBERATIVA (Jünger Habermas)
“Violència a l’altre, és imposar la meva identitat, però també, por a que l’altre em superi” (Ram-Prasad).
Sinònim d’ètica argumentaria, comunicativa, dialògica, sociocràcia, democràcia inclusiva, o isagògica :
(igualtat en la participació de la paraula en l’àgora)
La democràcia deliberativa designa un model normatiu o ideal regulatiu, on la moral no es fonamenta en la persona, sinó en el procés argumentari.
Procediment col·lectiu de deliberació pública per part de la ciutadania, de presa de decisions polítiques, participatiu dels pros i dels contres.

Creant un circuit virtuós i ben retrò-alimentat, entre polítics, societat civil i tècnics.
Dotar-se d’informació rellevant, sinó les trobades són massa pobres.
Això, determina l’assemblea com a grup d’estudi mínim, de termes clau, en la Viquipèdia o voltants.

Saber registrar, tan els punts d’acord com els de desacord. O el consens-dissens, com un necessari tot integral.
No és buscar el consens, sinó el contrast suficient de parers, com a prerequisit de constants votacions majoritàries.

La majoria, tampoc pot simplement ignorar les visions de la minoria, això seria una actitud irrespectuosa envers la dignitat dels altres.
Tenir clar, que les veus minoritàries no siguin marginades, ja que és sumant minories que es poden fer amplies majories.
Captar la dissonància tolerable, és apreciar la dissidència com aportació enriquidora, però saber-la distingir també, del sabotejador sistemàtic
Contemplar les negociacions, no com a acte d’interessos particulars, sinó com un acord que satisfés interessos “unidiversables”.
El qui expressa un punt de vista ètic, està suposant que expressa algun sentit “policèntric” vàlid. I aquest “tot-part” s'aconsegueix en el diàleg.

Les 4 pretensions de validesa de la parla :
El llenguatge ens obliga a complir aquests supòsits. Els altres usos són parasitaris d’aquest us ideal :
1 INTEL·LIGIBLE : El parlant ha de ser comprensible pels altres.
2 VERAÇ : El parlant ha de dir el que realment pensa.
3 VERIFICABLE : El parlant ha de donar les raons  de la seva proposta.
4 CORRECTE : El parlant ha d’observar el conjunt de normes acceptades pel grup.
Existeix tot tipus de patologia comunicativa, però això, no ha d'excloure un model comunicatiu ideal de referència.
Una pertorbació comunicativa, és deguda a supòsits no admesos, crea anomalia. Llavors s’ha de recompondre la comunicació.
Buscar el consens que garanteixi simetria : igualtat d’oportunitats dels parlants adduint millors arguments.
S’ha de crear una situació de parla on cadascú oblidi les seves diferències (de poder, sexe, edat, i de normes compartides),
ja que la violència regnant les ha posades en dubte. Desprès, el consens es produeix en base al millor argument.
L’ideal de la raó està inscrit en la interacció lingüística. La alternativa al diàleg, no és sinó la violència.

CONCLUSIÓ :
Una doctrina de la unimultiplicitat, ontològicament noviolenta : dels punts de vista contradictoris dona mútua raó” (Ram-Prasad)
L’autèntic problema, és un determinat sentit pràctic de consecució de fites, doncs la deliberació pot produir sentiment d’estancament. Però com sempre. El repte es trobar el punt mig. També tenir en compte el vell problema de la retòrica persuasiva,
o “el perill per part d’aquells que tenen el vici d’apropiar-se de la paraula” (Edgar Morin)

HOLOCRÁCIA I UNIMULTICRÁCIA FRACTAL (casi sinònims)
Una política creativa que guardi la consciència de la bi-direccionalitat unitat-diferencia, en equilibri dinàmic, a perpetuïtat reconciliades.

L’art de la justa i recíproca retribució entre una part i un tot,  entre allò horitzontal i allò vertical, on cap d’aquests dos extrems es sobreactuï o sigui alienat. La transversalitat, més que fer una creu, hauria de poder fer com una ix.
Encara que la part, esta en el tot, i que aparentment, el tot no esta en la part, el tot no es superior, sinó recíproc, ja que el tot sense la part no existiria. I abans de prescindir d’una part, ja s’hauria de voler canviar el paradigma genèric.
En complementari yin yang pèndul vaivé, llibertat-igualtat del no-excés ni-defecte : Sibil·lina Ecoética ens assisteixi!
La unimulticràcia seria doncs, una jerarquia de mútua co-existència, lliure de la significació superior-inferior. Dominador-Dominat.
Els patrons o fractals, en que es basen els partits tradicionals, és una jerarquia tot-part, no-reciproca ni-retributiva, on la diferència dels dissidents, és reprimida, per mor del sentit d’unitat (és una falsa unitat restringida), però després, no s’aconsegueix la base ample que demanaria un Procés Constituent sempre en evolució-mutació. La mala sort es que no sigui assignatura obligatòria preparatòria pel capitalomonisme que ve…
CLOENDA : L’equànime mantenir-se : entre la unitat no-uniforme i la diversitat no fragmentada. Barcelona, 28-1-2016      Plaboixo.blogspot.com.es